Publicidad & Cine

“Boscos endins” és l’actual obra de Dagoll Dagom en cartellera al Victoria. Aquest musical el podem descriure de diverses formes, jo em quedo amb la de “teatre de plàstic”.

L’obra basa tot el seu ganxo en dos arguments: un guió acurat que lliga diferents contes infantils en una trama única, i unes cançons molt armòniques que es fiquen dins el cap i ja no surten. Aquests son els principals factors que per a mi expliquen el fet que la sala estigués a bessar, i és que el risc del projecte és molt pròxim a zero vist l’èxit que tenen els musicals prefabricats a la ciutat comtal.

Una vegada més, allò que anomenem la màgia del teatre ha estat menystingut (aniquil·lat) per tal d’afavorir la digestió d’un producte per al gran consum, on el merchandaising i la promoció dels sponsors ocupen un lloc preponderant. Per posar un exemple, trobo una aberració que durant la pausa despleguin una pantalla a l’escenari i emetin anuncis de “la Caixa”, o es facin autopromoció anunciant l’escola teatral de Dagoll Dagom. Em resulta, i ho dic com a publicista, intrusiu. Si volen fer publicitat al menys que la facin d’una manera més original, que l’actuin. Per desgràcia aquesta consciència es més aviat minoritària. Cada cop, anar al teatre s’assembla més a anar al cine… a veure una peli comercial… dolenta.

Sobre l’obra podem dir poca cosa. Interpretacions encarcarades per la música, plenes de gestos manits i vuits d’emocionalitat. Veus impecables que amb una perfecció freda reciten una partitura sense cap dubte complicada però que personalment trobo horrible. Acudits mal explotats, escenes mal treballades; una escenografia poc integrada, fastuosa, plana. Tot plegat resulta absolutament previsible, gens provocador. No demana cap esforç a l’espectador, ni tan sols que rigui.

Un pot arribar a la conclusió de que l’obra estava dirigida a un altre públic, que jo no hi pintava res allà. Ja que tractava de rondalles infantils el públic principal havia de ser infantil. Greu error, als nens no els pots tocar una coma dels seus contes sense risc de trastocar-los. Llavors, potser anava dirigida als avis i àvies que, efectivament, acudeixen en grup desde qualsevol indret de Catalunya per a coneixer de primera mà la hiper promocionada obra. Avis i àvies que no volen cap desafiament sino distreure’s d’una forma innocent i tranquil·la. Un altre error, es pot distreure al personal sense caure en la cursileria i l’opereta rància. Es pot transportar a qualsevol persona a un món màgic sense la necessitat de construir una caixa toràcica de vint metres.

En definitiva només he trobat una conclussió plausible: l’obra es el que en argot de Hollywood s’anomena una “high concept”: una obra enfocada a un públic ampli i familiar que sacrifica la funció d’expressió artística per tal de reforçar la funció d’entreteniment. El text, de Stephen Sondheim, va ser un èxit a Broadway. D’això en podem extreure dues conclusions: o que a Broadway també es fa merda o que l’adaptació es bastant dolenta, sincerament no ho se.